miércoles, 9 de septiembre de 2015

Els millors gelats del món al Liceu

"Stai zittina, mangia il gelato e stai zittina", 
Fellini 8½ (1963)

El darrer 11 d'agost la premsa va publicar la notícia de que els germans Roca, artífexs del recentment reescollit millor restaurant del món, El Celler de Can Roca, obririen una gelateria a Barcelona, una franquícia del seu Rocambolesc gironí. El lloc triat: no pas altre que el Gran Teatre del Liceu. Així, la futura gelateria dels germans Roca ocuparà l'espai de la clausurada botiga del teatre, dins l'Espai Liceu.
Tot plegat, una veritable jugada mestra de l'equip directiu del teatre, que finalment donarà rendibilitat a un espai que havia quedat vacant. Perquè, sens dubte, dur la marca del millor restaurant del món al marc incomparable del coliseu de la Rambla, no pot ser altra cosa que un prestigiós i irresistible reclam per als barcelonins i per al sempre benvolgut turisme de qualitat. No ho poso en dubte.
Ara bé, és aquest l'equipament que necessita un teatre d'òpera que pretén formar part de l'elit dels coliseus lírics (quelcom que, tot sigui dit de pas, mereix, per història)? És això el que necessita un teatre que arrossega una important crisi financera i que durant aquesta darrera temporada ha vist com vàries funcions es feien amb la sala mig buida? Ho dubto molt. 

Si, com se'ns tracta de convèncer, Barcelona és una ciutat compromesa amb la cultura, com és que la sala d'una de les institucions més insignes d'aquest compromís no s’omple amb cada funció? I no es pot argüir que manqui la qualitat en les propostes del teatre. Produccions reeixides, atractives i suggeridores d'aquesta darrera temporada, com ara Cosí fan tutte o Don Pasquale, han passat més aviat sense pena ni glòria, amb una rebuda tèbia, i tot plegat només es deu a un motiu: la progressiva desaparició d'un públic fidel o, més ben dit, especialitzat o, encara millor dit, un públic que estimi l'òpera, que en sigui coneixedor i que hi estigui compromès.

Malgrat els intents incessants per convèncer-nos del contrari, l'òpera no és pas quelcom accessible en la mesura que ho pot ser el cinema, de la mateixa forma que dins del cinema hi ha pel·lícules més exigents que d'altres amb l'espectador. El públic de l'òpera ha de salvar vàries coses, esglaons, no pas esculls. En primer lloc, enfrontar-se a una expressió peculiar i impròpia com ho és la d’uns personatges que únicament canten, que es fan entendre exclusivament per mitjà de la música, cosa que per algú molt més avesat, com és habitual, al llenguatge parlat del cinema fàcilment pot resultar estrany (fins i tot en el gènere del musical els personatges canten en números aïllats, no pas tota l’estona). En segon lloc, el públic –sempre que no sigui italià, alemany o, en menor mesura, francès– ha de salvar la barrera d’un idioma que no és el seu i que majoritàriament no domina. En tercer lloc, s’ha de familiaritzar amb un estil o ritme narratiu sovint molt més pausat que el que és habitual dins el frenesí dels nostres dies.
En definitiva, l’òpera, per la seva peculiar naturalesa, és quelcom que progressivament esdevé més anacrònic en un temps, el nostre, que persegueix la immediatesa i que, en conseqüència, deixa cada cop menys lloc al deteniment, l’aprofundiment, la reflexió i, en definitiva, a les premisses necessàries per acostar-se al gènere operístic. I acostar-se a l’òpera vol dir acostar-se a tota la seva magnitud, no pas delectar-se amb el Nessun dorma de Pavarotti.

Per tot això, si es vol crear avui dia un veritable públic d’òpera, és indispensable una tasca pedagògica i posar al servei de la gent una sèrie de propostes o elements que complementin el que és la mera funció, que incentivin el coneixement de l’òpera, el descobriment dels vasos comunicants entre compositors, estils, intèrprets, etc. L’experiència de l’òpera no pot acabar quan s’abaixa el teló, sinó que ha de transcendir les tres hores encapsulades dins una funció. Aquesta i no altra és l’experiència del públic aficionat.
Precisament un complement per al públic aficionat era l’extinta botiga del Liceu, pel que feia a la seva secció de discs. Amb tota probabilitat, el local ara destinat a la franquícia dels germans Roca s’havia arribat a convertir, sota la gestió de la llibreria Laie, en el lloc amb la millor oferta de discografia operística de la ciutat.
Dins l’era de la música digital i de Youtube, i de la conseqüent crisi de la música en format físic que, d’una banda, ha fet tancar gran part de les botigues de discs i que, d’altra banda, ha reduït la presència de la música clàssica i de l’òpera a la mínima expressió dins les grans superfícies com ara l’Fnac o el Corte Inglés, la botiga del Liceu havia esdevingut el darrer lloc on encara s’hi podien trobar enregistraments d’òpera en viu i d’un veritable valor històric, objectes de desig de tot aficionat a l’òpera. 
Certament, però, si la botiga va tancar, va ser perquè no era rendible i, per suposat, podem estar tots d’acord en que mantenir un complement com aquest, deficitari, no té gaire sentit per al Liceu. Ara bé, també ens hem de preguntar si seria tant deficitari si el Liceu no hagués deixat de cultivar un públic propi, tot i que probablement seguiria sent deficitària. Tampoc ens hem d’enganyar. Avui dia podem aconseguir gairebé tota la música a Internet i, pel que fa a l’òpera, Youtube és un magatzem no només videogràfic, sinó fonogràfic més gran que totes les botigues de discs que hem trepitjat mai juntes. Tanmateix, és oportú recordar a aquest respecte un dels eslògans amb que la ciutat comtal va ser definida pel seu ajuntament, no fa pas tant: Barcelona, la millor botiga del món

Sigui com sigui, si una cosa és del tot evident, és que, al marge de la seva exquisidesa fora de tot dubte, els gelats dels germans Roca no seran pas un incentiu que retingui al públic pròpiament liceístic, com tampoc seran el necessari complement que hagi de crear nous aficionats a l’òpera, quan aquests dos haurien de ser els objectius ineludibles de l’històric teatre barceloní.

En paràfrasi, s’ha de procurar que la societat entengui l’òpera com quelcom més –o quelcom diferent, de fet– que un espectacle de virtuosos decimonònics o màxima expressió d’un refinament urbà tronat. D’altra manera, el Gran Teatre del Liceu corre el risc de deixar de ser un teatre d’òpera per convertir-se en un parc temàtic del luxe metropolità. I sens dubte, en aquest parc hi mereixeràn un lloc d’honor els millors gelats del món.

No hay comentarios:

Publicar un comentario