'Don Pasquale' al Liceu: un espectacle exemplar

Fotografía: A. Bofill

Tenint en compte que La Traviata programada del 8 al 18 de juliol no és altra cosa que la reposició de la que ja vam poder veure a l'octubre, es pot dir que el darrer dimarts 16 de juny es va estrenar molt feliçment l'última producció d'aquesta temporada 2014-15 del Gran Teatre del Liceu: Don Pasquale de Gaetano Donizetti. Molt feliçment si ens cenyim, però, únicament al que va succeir dins de la sala. A fora, i ja des de ben abans de l'inici de la funció, els acomodadors del teatre, en vaga, es manifestaven amb estrèpit tot perseguint agitar les consciències dels vianants i, especialment, d'aquells que accedíem al teatre. Una circumstància que va deixar imatges curioses, com ara papers enganxats a les parets dels passadissos del teatre que indicaven la ubicació dels seients parells i els senars o portes de la sala obertes de bat a bat quan la funció ja començava –els propis espectadors van fer-se càrrec de tancar-les–. Amb tot, cal afegir que la dels acomodadors del Gran Teatre del Liceu se suma a la vaga dels acomodadors de l'Auditori, vigent des del passat 30 d'abril. Així doncs, alguna cosa greu ha de succeir amb les condicions laborals d'uns acomodadors que, sembla ser, no estan gaire còmodes.

No obstant, si bé és de justícia donar notícia d'aquesta circumstància extraordinària, la intenció de les línies successives no serà altra que el comentari d'allò que, repeteixo, molt feliçment va succeir dins la sala. Molt feliçment perquè aquest Don Pasquale va ser sens dubte un espectacle acurat, intel·ligent, eficaç i ple de frescor que va saber traduir l'òpera bufa de Donizetti en un entreteniment de primer ordre.

Tanmateix, la qualificació d'òpera bufa per a Don Pasquale mereix un aclariment. Quan Don Pasquale s'estrena el 1843, l'òpera bufa –un gènere nascut al bressol del Nàpols del segle XVIII i al qual compositors com Mozart, Cimarosa o Rossini van consagrar algunes de les creacions cabdals del repertori– fa temps que ha deixat enrere el seu apogeu. Rossini, el més emblemàtic cultivador de l'òpera bufa, fa tot just quinze anys que ha estrenat la seva última aportació al gènere, Le Comte Ory, i deu anys han passat ja des l'estrena de l'obra còmica més cèlebre del propi Donitzetti: L'elisir d'amore. Tot plegat fa de Don Pasquale, juntament amb La fille du régiment (1840), una mostra tardana d'òpera bufa, i encara més isolada si tenim en consideració que Donizetti és eminentment un compositor d'òpera seriosa. Si Rossini encara recull les reminiscències del classicisme musical, l'aire que respira Donizetti ja és plenament romàntic –fins i tot morirà de sífilis, si se'm permet la frivolitat– i, ja se sap, el romanticisme deixa poc espai a la rialla i a la lleugeresa. D'aquí que Donizetti esdevingui, amb Bellini, el pilar mestre del belcanto, és a dir, el fonament de l'òpera romàntica italiana, amb una vastíssima producció d'òperes basades en drames històrics i tràgics molt del gust de l'època i que li va proporcionar una gran popularitat, com ara Anna Bolena (1830) o Lucia di Lammermoor (1835). Tanmateix, el veritablement interessant, a l'humil parer de qui escriu aquestes paraules, és constatar com, enmig del gruix d'òperes serioses de Donitzetti, una comèdia lleugera com Don Pasquale acaba esdevenint, en comparació, una obra molt més reeixida. 

Ja anteriorment, en el marc d'aquest blog, m'he referit a la manca de naturalitat dramàtica que comporta l'estructura musical típica del belcanto (recitatiu - ària - cabaletta) i al fet que aquesta es converteixi en un obstacle per a la narració. A això, però, hi cal sumar un altre aspecte que tot sovint entela l'eficàcia de les òperes serioses de Donizetti i Bellini, perquè si d'una banda els arguments d'aquestes obres defugen tota lleugeresa en favor d'una temàtica històrica plena de tràgica gravetat, d'altra banda, la seva música no atorga el recolzament necessari a aquest contingut. Així, si el romanticisme és –entre d'altres coses– el desmantellament o la destrucció dels rígids models neoclàssics, a les òperes serioses de Donizetti –i encara més en les de Bellini– el contingut volgudament romàntic està bastit per un model musical encarcarat en el que l'orquestra, al marge de certs rivets de grandiloqüència, té una textura majoritàriament similar a la d'un mer acompanyament pianístic, cosa que sovint acaba esdevenint empobridora. Al cap i a la fi, el romanticisme –en tota la seva complexitat– no troba, dins l'àmbit italià, el seu adequat correlat operístic fins l'arribada de Verdi.

Dit això, el lector atent, si amablement em perdona la morositat de les meves explicacions, veurà que allà on vull anar a parar és que una òpera bufa –per tant, lleugera– com Don Pasquale escau molt millor als mitjans musicals dels que disposa Donitzetti. Però encara més feliç és l'ocasió en tant que l'òpera del compositor de Bèrgam presenta un argument senzill en tres actes perfectament construït pel llibretista Giovanni Ruffini: el vell Don Pasquale, anhelós de refrescar la seva avorrida existència, desitja casar-se amb una dona jove i, de retruc, alliçonar el seu nebot, Ernesto, enamorat de Norina; així, Don Pasquale acudeix al seu amic, el doctor Malatesta, qui li proporciona a la casta Sofronia com a esposa, qui no és altra que Norina, en conxorxa amb Malatesta per alliçonar al vell Don Pasquale de la condemna al fracàs del seu desig. A més, aquest fracàs, de retruc, farà possible que els dos enamorats, Norina i Ernesto, finalment es casin. Una trama, doncs, ben simple i eficaç, on cada personatge hi té la seva funció ben delimitada i on fins i tot hi roman la intenció alliçonadora del teatre neoclàssic, a la que em vaig referir en ocasió del Così fan tutte mozartià presentat darrerament al Liceu.

És en aquestes obres de plantejament modest com Don Pasquale on el treball del director d'escena té un paper més determinant, precisament perquè la música hi és en forma d'imprescindible complement més que no pas com a nucli. Així, sense desmerèixer la sempre admirable inspiració melòdica donizettiana, la música de Don Pasquale compleix, tanmateix, una funció primordialment acompanyant dels cantants, cosa que fa que l'aspecte purament teatral esdevingui el veritable motor de l'obra. I així ho va entendre el director d'escena Laurent Pelly, que tornava al Liceu després de la seva recordada versió de Les contes d'Hoffmann presentada a la temporada 2012-13. Com ja va fer amb l'òpera d'Offenbach, Pelly, en ocasió de Don Paquale, va tornar a fer gala del seu domini de l'espai escènic amb uns decorats sobris però de la màxima eficàcia, dominats per una estructura mòbil circular que representava, per una banda –literalment–, una estança de la casa de Don Pasquale i, per altra banda, la casa des de fora. Una estança-casa que va acabar físicament cap per baix, en una astuta representació material del fracàs dels plans del vell Don Pasquale. 

Així mateix, Pelly va dotar el seu Don Pasquale d'una estètica que remetia volgudament al cinema, concretament, a la comèdia italiana dels anys seixanta, amb la que el llibret de l'òpera de Donitzetti guarda no poques concomitàncies (la frescor, els embolics conjugals, el desig sexual, etc.). 

Amb tot, els cantants (del primer repartiment), plenament compromesos amb l'òpera de Donizetti i amb la proposta escènica de Pelly, van saber donar vida de la millor forma al material que tenien entre mans, començant pel baix-baríton Lorenzo Regazzo, que va compondre un Don Paquale ple de comicitat i que va arrencar nombroses rialles del públic. Vocalment, però, el cantant italià va estar per sota del seus companys, amb una veu de timbre característic de baix buf però mancada d'un gran volum i, en ocasions, fins i tot d'una projecció suficient. Mancances vocals que, en tot cas, el seu treball escènic va fer perdonar, tenint en compte la naturalesa del personatge.

El baríton polonès Mariusz Kwiecien es va fer càrrec amb solvència del Dottor Malatesta. La seva veu, de timbre atractiu i bona projecció, i que va lluir notablement a l'ària inicial "Bella siccome un angelo", no va tenir el més mínim problema amb un paper que no presenta gaires dificultats tècniques, però sí requereix una presència escènica dinàmica com a contrapunt cínic del vell Don Pasquale, cosa que Kwevicien també va aportar amb convicció i que va tenir el seu moment àlgid en el divertit duet que tots dos personatges tenen al tercer acte: "Don Pasquale... Cheti, cheti, immantinente...".

Juan Francisco Gatell va assumir el rol de tenor, el d'Ernesto, un paper no pas extens, però que musicalment té dos moments de lluïment especialment destacats, com són "Cercherò lontana terra" i la seva conseqüent cabaletta, "E se fia che a d'altro oggetto", a l'acte segon, i la romanza d'aires indissimuladament napolitans "Com'è gentil", al tercer acte. En totes dues ocasions el tenor argentí va saber lluir, amb una veu lírica de timbre bonic i càlid. Des de la seva entrada en escena, Gatell va mostrar una emissió clara i una projecció notable, només debilitada en algunes pujades al registre agut que van quedar mancades d'squillo. Pel que fa a l'àmbit escènic, el tenor argentí, en la línia dels seus companys, va fer un treball convincent i divertit encarnant a un Ernesto que la versió del director Pelly presenta com a un sòmines i un pusil·lànime.

L'únic personatge femení, el de Norina/Sofronia, va anar a càrrec de la soprano moldava Valentina Nafornita, qui va esdevenir un veritable nervi escènic, ple de dinamisme gairebé coreogràfic. La seva Norina va ser fresca, desvergonyida, seductora i dominant, quelcom que va saber contrastar còmicament mentre es feia passar per la tímida i púdica Sofronia. Vocalment, la seva interpretació va ser solvent gràcies a una veu de timbre bell i nítid i a una projecció notable que, tanmateix, es va veure ressentida massa notòriament en alguna ascensió puntual a l'agut. No obstant, això últim no va desmerèixer una actuació, en termes generals, indiscutiblement lluïda.

Va completar el repartiment el baix Marc Pujol, qui amb correcció va donar vida al secundari i brevíssim paper del notari. 

A l'anàlisi dels cantants tot just duta a terme cal afegir el fet anecdòtic de que tots, excepte Juan Francisco Gatell i Marc Pujol, van debutar el passat dimarts al Gran Teatre del Liceu. 

Arribats a aquest punt, aquesta crítica no seria pas completa sense mencionar l'actuació del cor, notable com gairebé sempre en les seves intervencions (en aquest cas, molt puntuals), i el bon treball de l'orquestra del Gran Teatre del Liceu, dirigida amb correcció pel jove director veneçolà Diego Matheuz.

En síntesi, i ja per donar fi a aquesta ressenya, l'admirable feina de tot l'equip d'aquest Don Paquale va fer possible, doncs, la feliç nit d'estrena del darrer dimarts, tot oferint un espectacle operístic exemplar. Exemplar perquè destil·lar la màgia de l'òpera a través de Verdi o Wagner és quelcom gairebé inevitable, però fer-ho amb obres més modestes com Don Pasquale és quelcom que exigeix de debò la tasca dels artistes, dels intèrprets, del compromís absolut i apassionat de tot un equip.